La famosa llei romana, que va existir a l’antiga Roma i a l’Imperi bizantí durant més de mil anys des del segle VIII aC fins al segle VIII dC, va constituir la base dels sistemes jurídics dels estats europeus. Un dels atributs indispensables del dret romà és el veto, que es diferencia de "fort" i "feble".
Amb un dèbil veto, el parlament i l’organització internacional només han de reconsiderar el projecte de llei. Un fort veto és, per definició, més difícil de superar, i aquest poder normalment el gaudeixen els presidents dels països desenvolupats (EUA, Alemanya i altres).
Història del dret
La història del veto es remunta a l’època de l’antiga Roma, quan es van crear tribunes per defensar els drets dels estrats inferiors de la població: els plebeus. Traduït del llatí, veto significa "prohibeixo". Per tant, com el seu nom indica, aquest és el dret de restringir alguna cosa. L’ordenament jurídic de l’Imperi Romà va constituir la base de molts sistemes jurídics europeus, de manera que l’ús de drets restrictius és lògic.
El significat del veto
Aquest dret proporciona una oportunitat a una persona o grup de persones per bloquejar unilateralment l’adopció de determinades decisions escrites i orals. És a dir, per exemple, si 30 persones van votar per l’adopció d’un projecte (resolució, resolució i decisions similars) i només una va votar en contra, imposant un veto, el projecte no s’accepta i s’estableix una nova data de votació.
Cal destacar que qualsevol dels participants a la discussió, reunió i comitè té dret a veto un nombre il·limitat de vegades. Per tant, l’adopció d’una decisió comuna es pot endarrerir durant molts anys i, al final, ni tan sols pot ser acceptada. El veto és utilitzat activament per les organitzacions internacionals a l’hora de prendre decisions de qualsevol importància.
Sovint es pot sentir que, per exemple, en algunes de les reunions de l’ONU (OTAN, Parlament Europeu i altres organitzacions internacionals), un representant d’un dels països va utilitzar el dret de veto i es va bloquejar l’adopció del document.
Entre els exemples vius de l’ús a llarg termini (fins a cert punt a la vora del permanent) d’aquest dret tan restrictiu, es pot assenyalar la posició de Grècia en relació amb les intencions de Turquia d’adherir-se a la Unió Europea. Durant els darrers 14 anys, en gran part gràcies al veto grec, la República turca no ha aprofitat els beneficis evidents i imaginaris de sumar-se a Europa.
També cal destacar l’exemple “fresc” de veto. Es tracta de l’adopció d’una resolució del Consell de Seguretat de l’ONU sobre la legalitat del referèndum a Crimea. Per ser més precisos, en el rebuig d'un document internacional a causa del seu bloqueig per part de la Federació Russa com a membre permanent del Consell de Seguretat de l'ONU. Cal destacar que els representants de la República Popular de la Xina es van abstenir de votar, cosa que en certa mesura garanteix un debat llarg de la resolució.
