La paraula "competència" prové del verb llatí "sompeto": aconsegueixo, em trobo. La competència és l'habilitat, el coneixement, l'habilitat i l'habilitat d'un especialista, gràcies al qual resol qualsevol problema o aconsegueix els resultats desitjats.
A l’hora d’avaluar el personal, s’entén per competència els requisits formals de les qualitats personals i professionals dels empleats. L’empresa prescriu certs conjunts de competències clau per a diferents membres del personal, generalment de 5 a 9 característiques. Serveixen com a base per prendre decisions directives després del nomenament o denegació. En la jurisprudència, aquest terme designa l’abast de poders legalment establerts d’un organisme o funcionari en particular. Tipus de competències: - professional (es refereix a un procés tecnològic específic); - excessivament professional (es refereix a diversos elements de l’entorn laboral: interacció eficaç amb altres empleats, capacitat per dur a terme i millorar la seva activitat laboral); - clau o bàsica (necessària per obtenir nous coneixements, adaptant-se a nous requisits i situacions). La competència clau, al seu torn, se subdivideix en diversos tipus més. La competència comunicativa és la capacitat de comunicar-se i estimar-la. No cal saber-ho tot, sovint és suficient conèixer la persona que sap la resposta a la pregunta requerida. Una persona comunicativament competent forja connexions fàcilment, obtenint capital social. La competència en informació i comunicació és una continuació o addició de la competència comunicativa. Només en lloc de conèixer les persones adequades és la possibilitat de trobar les respostes adequades a les fonts d'informació: Internet, en primer lloc. Els mitjans de comunicació moderns ofereixen un ventall enorme de possibilitats. La competència social és el coneixement de les lleis, costums de la societat, la capacitat de viure-hi. L’autogestió és la capacitat de gestionar-se a si mateix i a la seva vida. El terme "competència" va ser utilitzat per primera vegada pel sociòleg nord-americà R. White el 1959. Va designar la competència com la interacció efectiva d’un individu amb l’entorn. A principis dels anys 70 del segle XX, es van dur a terme les primeres investigacions serioses sobre el desenvolupament de competències. En aquella època, la selecció dels empleats es feia tradicionalment mitjançant un examen: es comprovaven els coneixements de les assignatures d’educació general, la història nord-americana, les regles de la llengua anglesa i alguns coneixements econòmics. Però aquest enfocament tenia greus inconvenients: les proves eren difícils per a les minories lingüístiques, a més, els punts obtinguts no garantien l’èxit. David McClelland va desenvolupar el concepte de competència conductual que guiava el comportament dels líders amb èxit. Es va elaborar una llista de 19 competències generals. El 1989 es van determinar els models de competència dels empresaris, venedors i empleats de diverses organitzacions. Exemples de competències directives són la influència, el pensament analític, l’orientació als assoliments, la confiança en un mateix, el treball en equip, la col·laboració i altres. Per descomptat, és pràcticament impossible trobar empleats ideals, en els quals es desenvolupin harmònicament totes les competències. En el cas d’un desenvolupament desigual, algunes competències es poden complementar amb d’altres. Amb l’ajut del sistema de competències, es resolen tasques com la contractació de personal, activitats d’avaluació, adaptació de nous empleats, programes de motivació, formació d’una reserva de personal, formació i desenvolupament dels empleats i desenvolupament de la cultura corporativa. Per avaluar les competències, s’utilitzen proves professionals i psicològiques, tècniques projectives, discussions en grup, jocs empresarials i altres esdeveniments.
